L’entitat celebra l’anunci del Govern, però defensa que el consens s’ha de construir des de la comunitat educativa de la xarxa pública i a partir de l’evidència disponible
L’aFFaC-Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya- celebra que el Govern vulgui obrir un debat sobre el futur de l’educació, però alerta que aquest no pot començar de zero. L’entitat fa mesos que assenyala la necessitat de treballar un Acord per l’Educació Pública, una proposta per construir un espai compartit entre famílies, docents i altres actors de la comunitat educativa. L’objectiu és acordar les prioritats i les actuacions que necessita l’educació pública amb compromisos clars, calendari, pressupost i mecanismes per avaluar-ne el compliment.
L’aFFaC va situar la necessitat de treballar aquest acord el passat mes de maig davant les mancances estructurals de l’educació pública. Es tracta de problemes que fa anys que són coneguts i que encara no han trobat una resposta suficient per part de l’Administració: la planificació de la xarxa pública, la gratuïtat real, el desplegament de l’educació inclusiva, unes infraestructures adaptades a les noves condicions climàtiques i una inversió pública suficient.
Per a l’entitat, el debat que necessita avui l’educació no parteix d’un buit legislatiu ni de la necessitat d’elaborar una nova llei educativa. Bona part dels reptes que afronta la xarxa pública tenen a veure amb polítiques, drets i compromisos ja identificats que no s’han desplegat suficientment o no s’han fet efectius. Per això, la pregunta no és només quin sistema educatiu volem, sinó què està impedint que les polítiques arribin als centres i quines decisions cal prendre per transformar aquesta realitat.
“Les famílies fa anys que assenyalem els problemes de l’educació pública i també aportem propostes. Ara cal que aquestes veus no siguin només escoltades, sinó que puguin participar en la construcció de les prioritats i de les solucions. Necessitem un procés que parteixi dels centres i dels territoris i que després es tradueixi en decisions, pressupostos i compromisos concrets”, afirma Jordi de Carreras, president de l’aFFaC.
Catalunya va viure un gran debat polític sobre el seu model educatiu que va culminar l’any 2009 amb l’aprovació de la Llei d’educació de Catalunya (LEC), fruit d’un ampli consens parlamentari. Disset anys després, però, continuen sobre la taula problemes estructurals de l’educació pública i compromisos establerts per aquella mateixa llei que encara no s’han assolit. El 6% del PIB en educació que el president Illa torna a situar ara com a objectiu n’és un exemple clar.
“Ja vam tenir un gran consens parlamentari amb la LEC i, disset anys després, continuem reclamant compromisos que aquella llei ja va establir. No podem tornar a definir la política educativa només des dels equilibris polítics. Cal construir els consensos des de la realitat dels centres, amb la comunitat educativa i a partir de l’evidència disponible. I després exigir que les institucions el converteixin en polítiques, pressupostos i recursos”, assenyala de Carreras.
L’aFFaC defensa que el Parlament té un paper imprescindible en l’aprovació de les lleis, els pressupostos i els compromisos polítics que se’n derivin. Però considera que, en un procés que no té com a objectiu elaborar una nova llei educativa, els grups parlamentaris no poden substituir la comunitat educativa en la construcció de les prioritats.
Aquesta és precisament la lògica de l’Acord per l’Educació Pública que impulsa l’aFFaC: partir dels centres i els territoris, posar en comú l’experiència de famílies, alumnat, docents i la resta de la comunitat educativa de la xarxa pública, contrastar les necessitats identificades amb l’evidència empírica disponible i convertir-les en una agenda compartida de transformació, amb compromisos clars, calendari, pressupost i mecanismes per avaluar-ne el compliment.
L’educació pública ha de ser el punt de partida d’aquest acord. Prop del 70% del sistema educatiu és públic i és, per tant, on s’escolaritza la majoria de l’alumnat, on treballa una part majoritària dels professionals i on participen la majoria de les famílies del país. Però no és només una qüestió de dimensió. La xarxa pública depèn directament de l’Administració, que és responsable de planificar-la, dotar-la dels professionals i recursos necessaris, garantir-ne les infraestructures i assegurar que pugui fer efectiu el dret a l’educació en condicions d’equitat i qualitat.
Així, situar l’educació pública al centre significa partir de la realitat de la majoria dels centres i de les famílies i, alhora, de les responsabilitats que corresponen directament a l’Administració en la planificació, el finançament i la garantia del dret a l’educació.
En aquest marc, l’aFFaC considera que el Consell d’Educació de Catalunya (CEC) no pot ser l’espai on es concentri aquesta iniciativa. La mateixa consellera d’Educació, Esther Niubó, ha assenyalat l’existència d’una crisi de confiança en el sistema educatiu i, per a l’entitat, aquesta situació requereix ampliar els espais de participació i donar més pes a la comunitat educativa i al territori.
“Si el diagnòstic del Govern i la conselleria és que hi ha una crisi de confiança, la resposta no pot ser fer més del mateix. Cal obrir un procés en què famílies, alumnat, professionals de l’educació i altres agents de la comunitat educativa puguin tenir un paper real en la definició de les prioritats i les solucions. L’Acord per l’Educació Pública és la proposta que l’aFFaC ha posat sobre la taula per fer-ho possible” conclou, el president de l’aFFaC.
